Els Armats:

Armats de 1939	Armats de 1957	Armats de 2016

L'agrupació d'Armats del Soleràs es remunta a principis del segle passat.

Al llarg de la seva història, rara ha estat la casa que no ha tingut un armat o fins i tot dos. Actualment fan d'armat nois i noies joves del poble (i també algun que viu fora i ve a passar la Setmana Santa), però hi hagué un temps en que algun dels armats que desfilava ja era padrí.

També es pot veure a la processó de Setmana Santa, mainada vestida d'armat, que a vegades custodien alguna imatge: són els Armats Petits, la llavor que servirà de relleu als actuals.

Com era normal en un petit poble, l’equipament que portaven els antics armats era senzill a més no poder: cuirassa i casc de llautó prim pintat amb purpurina daurada, un petit escut de cartó, sense calçat igual per a tots... i així va ser fins al 2001 quan, amb aportacions econòmiques de la gent i altres ajudes es van anar fent renovacions que varen culminar el 2005 amb l'equipament pràcticament tot nou: casc, llança, cuirassa, escut i sandàlies i també la incorporació de mitges i elements símil cuir.

L'actual agrupació d'Armats del Soleràs esta formada per una cohort de 17 membres:

1 Porta Estendard, 1 Tamborer, 1 Trompeta, 4 Guàrdies, 10 Soldats

Els tres primers vesteixen capa blanca i els seus cascs duen remats del mateix color. Els Guàrdies porten capa vermella i els Soldats la porten blava, però uns i altres duen plomall vermell damunt del casc.

Són una part ben important de la missa de Dijous Sant a la tarda, quan entren en formació a l'església, i també de la Processó del Via Crucis i la del St. Enterrament de Divendres Sant, en les que encapçalen el seguici.

La Setmana Santa:

Són pocs els pobles de les Garrigues, almenys d'aquesta petita mida, on la Setmana Santa es visqui amb la intensitat i participació que es viu al Soleràs. És, segurament, alguna cosa arrelada en lo més profund de la gent d'aquest poble que, malgrat els nous temps de laïcisme i desafecció religiosa, vol mantenir l’herència que els seus avantpassats li van transmetre.

Els actes religiosos de la nostra Setmana Santa comencen ja Diumenge de Rams, quan grans i petits s'arrepleguen a la plaça de l'Església, amb palmes, palmons i rams d'olivera que són beneits per mossèn, abans d'entrar a missa.

Però l'acte esperat per tothom és quan, després de la missa de Dijous Sant a la tarda, que inclús la quitxalla segueix amb gran paciència, s'obren les portes de l'església, plena de gom a gom, i entren els Armats del Soleràs l'un darrera l'altre, a pas lent, un pas propi i antic, seguint el so del tambor gran i avançant pel passadís central, mentre piquen el terra amb la llança, tot enmig d'un gran silenci i, també s'ha de dir, la por d'algun dels més petits. Així com van arribant davant l'Altar Major, giren cap la nau lateral esquerra i, tornant a passar davant la porta, segueixen cap a l'altra nau lateral, la que dona a l'Altar del Santíssim on s'hi queden en formació, l'un al costat de l'altre, fins que mossèn, portant Jesús sagramentat, passa davant d'ells sota Tàlem i el deixa al petit sagrari de fusta. En acabar, tornen a sortir pel passadís central cap al carrer i es dona per finalitzat l'ofici del Sant Sopar.

Fa un temps, era també aquest el dia en que l'Orfeó Veus del Camp feia el seu concert de Setmana Santa a l'església, on cantava peces religioses. Després es va traslladar a Diumenge de Rams, a la tarda.

El mati de Divendres Sant, ben aviat, es fa la Processó del Via Crucis, molt participada per tot el poble, mainada inclosa, que es vesteixen de personatges bíblics, com la Verònica, Simó Cirineu, Maria Magdalena, el Macer, el Ramaler, els apòstols... L'encapçalen els Armats, davant de la Creu de l'església i Jesús de Natzaret (un solerassenc que, vestit amb una gruixuda túnica i amagant la faç rere uns llargs cabells, porta una gran creu a l'espatlla i arrossega unes cadenes lligades als turmells dels seus peus descalços). També surten, portats per voluntaris, el pas del St. Crist i el de la Verge dels Dolors. De tant en tant, un grup d'homes, que precedeixen La Dolorosa, entonen una cançó solemne, a la que tothom s'afegeix. Els Armats hi desfilen en dues columnes precedides pel que porta l'estendard; el tamborer es col·loca al mig i marca el pas i el toc de les llances al terra; el trompeta, de tant en tant, fa un toc per aturar la processó perquè es pugui llegir una estació d'aquest Via Crucis i resar un Parenostre.

A la nit el poble torna a sortir al carrer per a participar en la Processó del Sant Enterrament. Als passos que han sortit al matí s'hi afegeixen ara els del Natzarè i el St. Sepulcre. Els Armats també desfilen i també s'hi senten el tambor i la trompeta, però no hi ha resos, doncs Jesús és mort dins el sepulcre i el seguici funerari expressa el seu dolor amb un gran silenci.

Des de sempre, la gent posa un llum al balcó i alguns porten espelmes enceses. És fàcil d'imaginar, abans, quan la llum als carrers era escassa, com aquesta il·luminació devia afegir solemnitat a l'acte.

Podeu veure en aquest enllaç al YouTube un dels vídeos de la nostra Setmana Santa.

Les Xapes:

Les "Xapes" volant (obriu la imatge)

Per Setmana Santa és típic el joc de "les xapes" que, segons sembla, no es juga en cap altre lloc de Catalunya, o si més no, no n'hem trobat constància (notícia al Som Garrigues). El seu origen ve de l'antiga prohibició de posar música, jugar a cartes o anar al bar el Divendres Sant... Aquest típic joc, sorprenentment, va saltar-se la prohibició sense l'oposició clerical.
El cas és que, després de la processó del matí de Divendres Sant, i un cop s'ha esmorzat xocolata "cuit", cap a migdia í sempre en un lloc amb el terra no cimentat, la gent es reuneix i comença a fer una rotllana de cadires que van ocupant tant homes, com dones, com mainada, deixant un gran espai al mig. Durant una estona sembla que el joc no hagi de començar mai, fins que algú s'avança al centre del cercle i, generalment juntament amb algú altre, comença a contar bitllets i es posen d'acord de quant s'hi volen jugar: són "els que alcen". En veure això, alguns dels que estan asseguts i també dels que són a segona fila, darrere les cadires, comencen a deixar caure a terra, davant seu, els uns, unes monedes i altres algun bitllet que aixafen amb el peu perquè l'aire no se l'endugui: és l'aposta, el que cadascú s'hi vol jugar.
Tot seguit els del mig comencen a recórrer la rotllana, deixant la mateixa quantitat de diners que es troba davant de cada jugador, és a dir, cobrint les apostes.
Un cop fet això, un dels que les han igualat se situa al mig i agafant dues antigues monedes, fosques i grosses (les xapes) se les col·loca entre els dits índex i polze, una damunt de l'altra, les ensenya als del voltant perquè comprovin que les dues mostren la cara i tot seguit les llança a l'aire i, aquí està l'habilitat del que alça, procurant que no rodin, és a dir que pugin planes. Mentre baixen, tothom aguanta la respiració fins que, en tocar el terra, tots els ulls s'hi claven damunt: si queden tal com han pujat, una de cara i l'altra de creu, ningú no guanya, s'ha de repetir la tirada i el joc s'allarga; si queden les dues creus cap a dalt, guanya la gent i amb les dues cares cap a dalt, guanya el que alça.
Com ja hem dit, és un joc on fins i tot els petits poden apostar, ni que sigui unes monedes de poc valor i guanyar. A vegades, els que alcen perden molts cops seguits i s'han de retirar havent-ho perdut tot, però ben sovint, els qui es van retirant perquè només fan que perdre són la gent i els que alcen se'n van amb les butxaques ben plenes. En aquests casos hi acostuma a haver una propina per un vailet que ajuda als que són al mig a recollir els guanys de cada tirada.

L'Encant:

És exactament el que diu el seu nom: un encant o subhasta que es fa per Tot Sants on la gent del poble licita per productes variats, sovint casolans, quasi sempre comestibles, portats amb la intenció de recollir diners pel manteniment de la parròquia. Té el seu origen en què abans es recollien diners per a pagar els predicadors del novenari.
Fa anys es feia a la tarda i s'allargava durant hores (vídeo de l'encant de 1989), ja que la gent portava desenes de coses, però actualment es fa en sortir de la Missa de migdia, tot i que ja des de mig matí la gent ha deixat al local parroquial, l'un, una gallina, un pollastre o un conill, l'altra un pastís o un braç de gitano, uns panellets amb vi dolç, un tortell casolà, fruita del temps, fruits secs, etc.
Quan l'encantador es passeja per la plaça amb un llarg pastís a les mans o bé alçant un conill o una gallina agafats per les potes del darrere i cridant alt i clar el preu de sortida, la gent, sigui perquè realment vol el que s'està subhastant, sigui per col·laborar amb la parròquia, va oferint i fent pujar el preu d'allò, que d'altra banda, no es pagaria ni a la quarta part del preu d'aquell més-dient que se l'acaba emportant.
És ben curiosa la llista de l'Encant del 1940 on es pot veure que 42 famílies van portar: un pollastre, una gallina, 10 galls, 6 coloms, 8 conills, 15 coques o pastissos, un meló, conyac, un cistell i, també, un que va portar tabac.

LES ORELLETES

de la Maria Tost

Cliqueu per obrir el vídeo

Ingredients: 12 ous, 400 g.de sucre, una tassa de moscatell, una tassa de licor estomacal, un paquet de llevat, un sarpadet de matafaluga, una pela de llimona, una rama de canyella, una tassa de llet, una tassa d'oli d'oliva verge i 2 kg. de farina.

Elaboració:

• Amb antelació es fa bullir un quart de litre d'aigua amb la matafaluga, la pela de llimona i la canyella. Es deixa refredar, es cola i es reserva.
• Dintre d'un recipient gran es barregen els ous i el sucre fins que aquest estigui desfet i després s'hi tira l'aigua, la llet i l'oli i es tritura tot bé.
• A continuació s'hi tira a poc a poc la meitat de la farina, sense deixar de treballar la massa amb les mans fins que quedi espessa.
• Seguidament s'hi tira el moscatell, l’estomacal i el llevat i se segueix treballant, acabant-hi de tirar la farina.
• Finalment es fan uns panets d'uns 50 grams que es deixen reposar damunt d'un drap enfarinat i tapats amb un altre drap i un plàstic unes tres hores.
• Passat aquest temps, es posen uns 4 litres d'oli en una paella gran, a foc fort.
• Mentre comença bullir, es treu panet per panet, s'espolsa la farina del damunt i es van deixant dins d'un plat amb oli, que els ha de cobrir. Es van estirant els panets damunt d'un marbre sucat d'oli (o, antigament, damunt del genoll), donant-los-hi forma arrodonida, fins que es vegin transparents.

• Es posa l'orelleta dins la paella procurant que no s'esquinci i es gira amb dues culleres de fusta o espàtules.
• Es treuen, deixant escórrer bé l'oli i s'hi tira el sucre (preferentment molt) quan són fredes.